LES AULINES

masia_aulinesSituació

La casa està situada en la formació muntanyosa on hi ha l'església de Sant Pere del Puig, o Despuig, que dóna nom a tot un sector de la plana bianyenca. L'accés es fa per la carretera que, des de la C-26, permet arribar fàcilment a l'esmentat temple i continua cap al Molí d'en Solé.

Edifici
 
En el segle XVIII el mas les Aulines tributava per l'anomenada talla del Capsacosta. Al final d'aquell segle hi residia Josep Aulinas, que es va casar amb Magdalena Quintana. La seva descendència es mantingué com a propietària de la casa fins a l'acabament del segle XIX, en què va ser venuda a Gaspar Berga, que, uns quants anys més tard, la va vendre a Narcís Agustí i Concepció Pujol, a partir dels quals la propietat ha passat als successors.

A la llinda de la porta d'entrada hi ha gravada la data de 1758. A la façana sud s'afegiren, possiblement en el segle XIX, les voltes i les galeries que milloraren la imatge del vell edifici. A la planta baixa hi ha dos arcs de mig punt, partits cadascun per un pilar de reforçament que es prolonga fins al sostre de la galeria del pis principal. En aquesta galeria hi ha quatre obertures amb arcs i al pis superior altres quatre obertures, acabades també amb arcs, que segueixen la mateixa alineació de les de l'esmentada galeria. A cada costat d'aquesta construcció afegida es féu igualment, en cada pis, una obertura anàloga a les esmentades.



LA BOADA

masia_boadaSituació
 
Al sector de Sant Pere del Puig, molt a la vora de l'església de Sant Martí de Solamal. Per arribar-hi s'ha d'agafar, des de la carretera C-26 i en direcció al túnel de Capsacosta, el camí pavimentat que, just abans de ca l'Enric, es troba a mà esquerra.

Edifici
 
Hi ha notícies de la casa des del segle XIV, i el cognom Boada hi va estar lligat fins al segle XIX. A partir d'aquí, per successió directa de la pubilla arribà a l'actual família Nogareda. L'edifici va ser engrandit en diverses ocasions, especialment durant el segle XVIII, com ho constaten divereses dates gravades en llindes i pedres. N'hi ha de 1749, 1769, 1788 i 1869.

La masia conserva, en moltes de les seves dependències, l'enrajolat del segle XVIII i en algunes de les peces es poden veure les marques dels rajolers. És interessant el teginat de fusta de la sala principal i la vella cuina, protegida per uns batents de fusta. La pallissa va ser feta al segle XVIII, com ho indica la inscripció 
<Any 1939 ses fa la era>, gravada en una de les pedres. Entre els cairons que cobreixen el sòl n'hi ha uns quants que indiquen qui va fer-los. Consta, en un, <Pau Buxeiter/1738> ; en un altre hi ha gravat <A 15 de/juny de/ fet aquest/ rraiol 1738>. La casa ha estat millorada notablement en els darrers anys, sobretot en l'espai extern que l'envolta. Ben a prop raja una abundosa font.

 



EL CALLÍS

masia callisSituació

A Sant Salvador de Bianya. A l'entrada d'aquest petit poble, camí del coll de Capsacosta, es troba, a mà esquerra, un espai destinat a aparcament de vehicles, al costat del qual arrenca el camí que mena al Callís, que queda a una curta distància.


Edifici
 
Fins no gaires anys enrere, en un portal de la casa hi havia una pedra que tenia gravat un escut on es veia un gos que serrava. Era la descripció heràldica popular, parlant, del cognom de la família propietària (un ca que serrava llis).

En el segle XV, Joan Callís comprà el mas Sant Salvador i des d'aquell moment la nissaga va estar vinculada amb Sant Salvador de Bianya, on edificà la magnífica pairalia i anà incrementant el patrimoni. Per successió directa ha arribat als Fort, actuals posseïdors de la casa.

El Callís ha estat també objecte de reformes amb el pas dels segles, com ho demostra la llinda de la porta d'entrada a la casa, on consta <Franco Callis I.H.S.- 1765>.

De la construcció destaca la façana de llevant, amb la cabana que té una atrevida arcada de 8m. de llarg per 3,90m. d'alçada i que dóna a una espaiosa era. Damunt seu hi ha una galeria porxada, amb sis arcs de mig punt sostinguts per pilars de pedra, tallats en hexagonal, i al pis superior altres tres arcs sostinguts per pilars. El Callís és un dels edificis més interessants del municipi.

 



EL COLOMER


masia colomer
Situació

A l'obaga de la serra de Sant Miquel del Mont, al sector de Santa Margarida de Bianya. Per a anar-hi s'ha d'agafar, a la plaça Joaquim Burch, de l'Hostalnou, la carretera que porta de dret fins a la casa.


Edifici

De la família Columbaris, després Colomer, hi ha notícia des del segle XIII. Per manca de successió directa, en el segle XIX el cognom es va perdre a la casa, la qual, per diversos entroncaments familiars, esdevingué propietat del matrimoni format per Maria Puigdemont i Ramon Nogareda, que van establir-hi la residència familiar. Els Nogareda en són, doncs, els actuals posseïdors.

Les grans reformes de la pairalia es van realitzar en els segles XVIII i XIX, coincidint amb uns moments de prosperitat i de transformacions a la pagesia. A la cabanya hi ha una pedra amb la següent inscripció: <Francisco Colome me fecit 1756>. Uns anys més tard, el 1790, es bastí el molí del Colomer i en la centúria següent es van fer, a la façana nord, les galeries o eixides porxades que han donat un aspecte singular al conjunt de la construcció. En la planta principal hi ha gravat, en una pedra, aquest text: <José Colomer ha hecho esa galeria en el año 1859>.

El frontispici, on hi ha la porta d'entrada a la casa, és encarat a la muntanya. Davant seu raja una font construïda el 1798.



COLLDECARRERA

masia colldecarreraSituació

A la vall de Carrera, prop del collet de Colldecarrera, dins la vella demarcació de Castellar de la Muntanya. Hi passa ben a prop la pista que des de la carretera d'Oix s'enfila per l'esmentada vall tot resseguint la riera de Carrera, travessa després la vall del Bac i acaba a Sant Pau de Segúries.


Edifici
En el seu testament de l'any 979, el comte bisbe Miró Bonfill, de Besalú, esmenta que posseïa a la vall de Carraria un mas, amb terres i vinyes, on vivia Mascaró. Aquesta casa es considera l'origen de la pairalia de Colldecarrera, com a propietàries de la qual s'han succeït vint-i-tres generacions de la família Colldecarrera.


De planta rectangular i amb teulada de dos vessants, la façana més destacable de l'immoble és l'orientada al SE, on hi ha les galeries que s'estaven construint durant la Tercera Guerra Carlina, quan tingué lloc la batalla del Toix, en què es produí la desfeta de les tropes governamentals i la captura del general Ramon de Nouvilas, que les comanava. La galeria de la planta principal té nou arcades, que es corresponen amb les nou existents de la planta superior i les nou obertures amb arcs, més petites, de la planta baixa. La porta d'entrada a la casa és a la façana oposada, on hi ha la capella pública, ara desafecta al culte, dedicada a la Mare de Déu del Roser. La planta baixa estava destinada, com era habitual, a quadres, pallissa i altres dependències auxiliars.

 



LA COROMINA

masia coromina 01Situació

Al sector de Sant Martí del Clot, al costat dret de la carretera C-26, en direcció cap al túnel del Capsacosta. L'accés s'ha de fer per la pista que es troba immediatament abans de passar el pont de la Coromina.


Edifici

Aquesta vella casa havia estat propietat de la família Santaló, d'Olot. Després, per parentiu, passà als Bolòs i als Ventós i va ser donada com a dot a Pilar Ventós, que al final del segle XIX va casar-se amb el metge Isidor Pujador i Faura, que fou un gran viatger.


A ell es deu la reforma i l'ampliació de l'immoble, al qual s'aplicà l'eclecticisme, tendència arquitectònica desenvolupada durant la segona meitat del segle XIX i va coexistir després amb el Modernisme i els nous corrents, que barreja elements estilístics diversos.


És un edifici singular que per la seva conjunció d'estils contrasta amb la sòbria arquitectura de les cases de pagès de la rodalia. Han desaparegut, de la façana de lllevant, una tribuna acabada amb una cúpula de tipurs oriental i una galeria envidriada. A l'interior es conserven diversos elements decoratius i arquitectònics remarcables, com la barana de majòlica verda de l'escala d'accés al pis superior i un lavabo on es llegeix <La netedat és mitja vida> i <Aixogeu-vos S.U.P>. Duran la guerra de 1936-1939 la casa s'utilitzà com a caserna militar.

 



L'ESPARC


masia esparc
Situació

Al peu de la muntanya de Sant Valentí, que forma part de la serra de Sant Miquel del Mont. Es troba al vessant de solell, davant del qual s'estén la plana olotina. A poca distància de la Canya, per la carretera de les Feixes i anant a Olot, es troba la pista que baixa fins a la riera de Riudaura, la travessa i continua fins la casa.


Edifici

El seu origen és mil.lenari, ja que l'alou Sparago surt esmentat al testament de Miró II Bonfill, comte de Besalú, fet el 979. Posteriorment, l'any 1000, ja es parla de la villa que dicunt Spargo.

Les generacions de la família propietària, els Sparg, van succeir-se fins a Maria Sparg-Alibés i Feixas, que l'any 1868 va casar-se amb Enric Cabrafiga. La seva filla Margarida es va maridar, el 1901, amb Frederic Riera, els descendents dels quals són titulars de la pairalia.

Hi ha velles pedres que parlen de l'antigor de l'edifici, ampliat en diverses ocacions. És important l'actuació que va fer-se el 1748 i que donà a la casa l'actual estructura, amb una galeria, a la façana sud, oberta al primer pis i una terrassa d'assecatge al pis de damunt. El porxo que protegeix l'entrada principal és de l'any 1954 i fa de base a l'eixida que li queda al damunt. L'Esparc guarda una bona col.lecció d'eines agrícoles i del desaparegut conreu de la vinya conserva un gran celler, una tina i una premsa de fusta que duu la data de 1825.



L'ESPUNYA

masia espunyaSituació

Al vessant nord de la serra de Sant Miquel del Mont, a uns 800m. d'altitud. La casa és situada en un indret molt assolellat, des d'on es veu una bonica vista panoràmica sobre la plana bianyenca. S'hi arriba per la carretera N-260, en direcció a Ripoll. En arribar a la Serrota, casa que queda al costat mateix de la carretera, s'ha d'agafar la pista que queda a la dreta.


Edifici

Reformada en diverses èpoques, amb afegits que l'han anat modificant per tots costats, l'Espunya no ofereix res que, arquitectònicament, sobresurti. En algunes obertures hi ha llindes que tenen gravat el nom del membre de la familia que hi féu fer obres, com Barthomeu Espuña i Pera Spunya. En una altra hi consta la data de 1636 i en la de la porta del corral hi ha gravat l'any 1789. Conserva alguns mobles antics, com un armari que du data de 1772.


La tradició popular diu que l'Espunya és la casa més vella de Bianya. Els Spunya ja hi vivien en l'època medieval i pel desembre de 1611 el segrestador de l'abadia de Ripoll féu un nou establiment del mas i els seus agregats a favor d'Esteve Spunya, senyor útil i propietari de la finca, prèvia prestació de sagrament i homenatge a l'abat i amb obligació de fer-hi, ell i els seus descendents, continua residència en la condició d'afocat. S'havien perdut o no existien, en aquell moment, velles escriptures sobre el predi. De llavors ençà, la família Espunya continuà com a propietària de la casa.

 



FARRÓ

masia farroSituació

A la petita vall de Farró, que és una prolongació del pla de Beia. En aquest lloc, situat al centre de la plana bianyenca, es troba, a mà esquerra de la Ctra. C-26, en direcció a Sant Salvador de Bianya, el trencall que travessa l'esmentat pla i continua cap a Farró i altres cases d'aquell veïnat.


Edifici
 
La part més interessant d'aquesta gran casa pairal és la que dóna al sud, on hi ha les galeries porxades de la primera planta i el primer pis, formades cadascuna d'elles per nou grans arcades. A la planta superior també hi ha cinc arcades, al centre, obertes simètricament sobres les dels dos pisos esmentats. Aquestes galeries tenen pilars de pedra de proporcions i motllures semblants als existents en altres masies de la zona, com el Callís i la Vila. En un dels pilars de la galeria del primer pis hi ha gravat l'any 1747.

A la llinda d'una de les obertures de la casa hi consta <1681/ Yoan Puigdevall> i al dintell de la porta hi ha gravat <Francesc Puigdevall Banet/1733>. Els Farró habitaven una casa, bastida a la muntanya, situada ben a prop de l'actual pairalia, on s'establiren els seus successors, la família Puigdevall, que han continuat essent coneguts com els Farró.


La casa de Farró és, quan a propietats, una de les més grans de Bianya i en el segle XVIII l'amo de Farró era tingut per una de les persones més riques de la zona.

 



LES GLEIES


masia gleies
Situació

Al peu de la serra de Malforat, no gaire lluny de l'església romànica de Sant Martí de Capsec. Des de la carretera C-153 i en direcció a l'Hostalnou de Bianya, s'ha d'agafar, a Llocalou, la carretera de Capsec, uns quants quilòmetres de la qual són pavimentats. La casa queda a la zona de darrera del temple.


Edifici

No hi ha cap data gravada a les seves pedres que deixi constància d'obres efectuades al llarg del temps per engrandir la casa. En el segle XIV hi havia la família Esgleya i en el XVIII hi residia la família Jordà, que va detenir-ne la propietat fins cap al 1940, en què va passar als Dorca.


En documents del segle XVII surt esmentada amb el nom de <les Iglesies> que posteriorment va derivar cap al de <les Gleyas>, tal com s'esmenta en el nomenclàtor municipal de l'any 1859. En el segle XVIII, la casa delmava a la parròquia per tres peces de terra, una de les quals tocava amb el torrent de la font del Vern i una altra era el quintà de <dejús la rectoria>.


La part més interessant de la casa, d'estructura rectangular, és la façana sud, on hi ha una galeria porxada al primer pis, formada per sis arcs de mig punt sostinguts per pilars, i una altra galeria de quatre arcs, oberta al pis superior. La teulada actual va ser feta en el segle XVIII i ha estat recentment reforçada.



LLONGARRIU

masia llongarriu-2Situació

A la Vall del Bac, al costat de l'església romànica de Santa Maria Sacot i arrecerada al vessant nord de la serra de Malforat. Des de l'Hostal de la Vall del Bac s'hi pot accedir, a peu, per la drecera o camí antic que s'inicia davant mateix del vell establiment. També s'hi pot anar per la pista que parteix, a l'alçada del pont de Llongarriu.


Edifici

Les primeres notícies d'aquesta pairalia són del segle XIV i estan relacionades amb la família Noguer, que l'any 1602 va passar l'heretat, per definició de drets, a Joan Llongarriu, àlies Joncar. Des d'aquell moment i fins al 1987, els Llongarriu en foren propietaris.


La casa de planta rectangular, ha estat reformada i transformada amb el pas dels anys. A la façana principal hi ha gravats, a la llinda de la porta, la marca del ramat, el nom de Jaume Llongarriu i la data de 1828. A la mareta de la font, al costat de l'abeurador i del safareig, hi ha les inicials F. LL. i la data de 1844.


A la façana orientada a SE hi ha una galeria porxada, amb quatre arcades de mig punt, que va ser construïda en el segle XIX. Des d'aquesta galeria es veu, si el dia és clar, l'indret marítim de l'Estartit. A la façana del SO destaca el balcó central i, al pis superior, una galeria amb sis arcades de mig punt. Llongarriu havia comptat amb un important mobiliari.

 



MOLÍ D'EN SOLÀ

masia moli sola 02Situació

Al sector de Sant Pere del Puig, al costat del vell camí de la Rovira i el coll de Santigosa. La casa és a l'inici de la planúria que queda entre el bac de Planagem i el vessant sud del puig d'Amunt, per on s'escorren les aigües de la riera de Santa Llúcia de Puigmal.


Edifici
 
Hi ha documents del segle XIV que parlen del casal dels Solà, situat a no gaire lluny del molí, en el qual acabà per establir-se la família. En el segle XVIII van efectuar-s'hi obres, un testimoni de les quals és la llinda d'una porta d'entrada de la planta baixa, on hi ha gravat el nom de Vicenç Solà i la data de 1715. En el segle XIX, Pere Solà va ampliar-la i reformar-la, construint-se la galeria porxada, amb set arcades sostingudes per pilars de pedra, que ha esdevingut l'element arquitectònic més característic de la pairalia. Hi ha pedres que tenen gravada la data de 1834 i al rellotge de sol hi consta l'any 1855.


La família Godori-Rius, actual propietària, ha agençat la casa per a ser utilitzada com a residència-casa de pagès. Al primer pis destaca la sala quadrada, al voltant de la qual es construïren les cambres. El graner, amb porxos i destinat ara a altres usos, és al pis superior. A la planta baixa, on es troba instal.lat l'inactiu vell molí fariner i hi ha les antigues quadres, s'ha exposat una bona col.lecció d'eines i objectes d'ús agrícola i ramader.

 



EL PERER


masia perer
Situació

Al pendís obac de la muntanya de Sant Valentí, que forma part de la serra de Sant Miquel del Mont, prop de Llocalou i a molta curta distància de l'església de Sant Andreu de Socarrats. En direcció a l'Hostalnou de Bianya, s'ha d'agafar, un cop s'ha passat Llocalou, la pista que queda a mà esquerra de la carretera C-26.


Edifici

De planta quadrangular i amb una cúpula central quadrada, acabada amb un teulat a quatre vessants, la part més vistosa d'aquesta casa correspon a la façana nord, on hi ha la galeria porxada, amb cinc grans arcades, i que forma part de la primera planta.


És una casa d'arquitectura molt simple, reformada de manera molt respectuosa a l'hora d'adaptar-hi les comoditats actuals. La porta d'entrada és al costat que dóna a la muntanya, on hi ha l'anomenada font dels Enamorats, que proveeix d'aigua el Perer.


Es tenen notícies de la família Perer des del segle XIII, la qual fou propietària de la masia fins al segle XVII. El fil de la història es perd a partir de Benet Perter, que n'era senyor útil el 1626. Gairebé al final del segle XVIII consta que pertanyia a Francesc Pla, els descendents del qual se la van vendre en el segle XIX. El 1911 va ser adquirida per la família Mulleras, en compliment de l'encàrrec testamentari del filantrop Camil Mulleras i Garrós.



EL PUIG

masia puigSituació

A Sant Salvador de Bianya, en un tossal de la serra de Malforat que queda darrere del petit poble. A la dreta de la carretera C-26 hi ha un curt tram de camí que porta al cementiri i a l'església parroquial, del qual arrenca la pista que s'enfila fins a la casa.


Edifici

La família Puig ja vivia a Sant Salvador de Bianya en el segle XIV, i amb el pas del temps va anar engrandint el seu patrimoni amb la incorporació de finques situades a les valls de Bianya i del Bac. El cognom Puig va perdurar a la casa fins que, al començament del segle XIX, la pubilla Esperança Puig va casar-se amb Bartomeu Ferrusola, de Montagut. Els seus successors van detenir-ne la propietat fins que, el 1891, fou venuda a Isidor Pujador, la descendència del qual n'és ara la posseïdora.


L'edifici que ha arribat fins als nostres dies va ser reformat en el segle XVIII, com ho constaten dues llindes on hi ha gravades les dates de 1754, 1757, respectivament. Des de la sala gran, situada al centre de la planta principal, s'accedeix a la galeria porxada que va ser construïda a mitjan segle XIX a la façana sud. Aquesta galeria té vuit arcades i sobresurten els pilars de pedra, semblants als existents en galeries d'altres cases bianyenques.


Hi ha també arcades al pis superior i a la planta inferior, on hi havia les quadres i les dependències annexes.

 



LA RIBA

masia ribaSituació

A l'Hostalnou de Bianya, al costat dret de la carretera C-26 en direcció a Sant Salvador de Bianya i la vall de Sant Ponç d'Aulina.


Edifici
 
Hi ha notícia de l'existència d'aquesta pairalia des del segle XIV. En fou propietària la família Riba, una pubilla de la qual, Magdalena Riba, va casar-se amb Joan Burch i Sayols en el segle XVIII. Els seus descendents continuaren vivint a la casa fins el 1961, en què la finca va ser venuda a una empresa. Al final del segle XIX s'encarregà un projecte per a la reforma i ornamentació de l'edifici, que no va reeixir i fou substituït pel de l'arquitecte Rafael Masó i Valentí.

D'aquesta reforma modernista, amb una important decoració exterior, destaquen les esplèndides galeries porxades de la façana principal, al sud, en la part superior de les quals hi ha un singular rellotge de sol esgrafiat que duu la inscripció <Conto només que / les hores serenes / Llohat sia Ntre. Déu> El projecte, encarregat per Joaquim Burch, és de 1906 i les obres s'acabaren al cap de cinc anys, després que la casa hagués passat a ser possessió de l'hereu, Josep M. Burch i Sitjar.


Adaptada a les funcions de la indústria que va instal.lar-s'hi, té una moderna capella privada il.luminada per uns vitralls on hi ha representats sants patrons relacionats amb les activitats ramaderes, la farmàcia i la veterinària.




SOBEIES


masia sobeies
Situació

Al sector de Llocalou, al costat mateix de l'església de Sant Andreu de Socarrats. És visible des de la carretera C-26, des d'on s'ha d'agafar, el trencall que queda a mà esquerra sortint de Llocalou en direcció l'Hostalnou de la Vall de Bianya.

Edifici
 
Havia estat l'antic casal d'una de les famílies senyorials de les terres de Bianya: els Socarrats. Hi ha notícia d'aquesta nissaga des del segle XI i el cognom es va mantenir fins al 1496, en emmaridar-se Francesca de Socarrats amb Narcís Mas d'Amont, àlies Sobeies. A partir d'aquest matrimoni, la casa va passar a ser preferentment coneguda com Sobeies, denominació que s'ha mantingut fins als nostres dies, tot i que diverses generacions de Socarrats n'han estat posseïdores fins al segle XX.

L'edifici ha estat modificat en diverses èpoques. A la façana de llevant, a tocar l'escala d'accés a la pairalia, hi ha un antic capitell adossat que es consider preromànic, procedent de la primera església de Sant Andreu de Socarrats. A la llinda de la porta d'entrada a la casa hi ha gravada la data de 1821 i en la font que raja entre la casa i l'església hi consta <Simon Socarrats - 1739>.
A la llinda de la porta d'entrada, a la part de la casa destinada als masovers, hi ha esculpit l'anagrama de Jesucrist (IHS), posat entre la data de 1769. A la façana sud hi ha una espaiosa i interessant eixida.


LA TORRE DE SANT PERE

masia sant pereSituació

A la zona de Sant Pere del Puig, entre camps de conreu. Hi passa ben a la vora la carretera que parteix de la C-26, prop de l'Hostalnou, i torna a enllaçar-hi després de passar per l'indret de Sant Martí de Solamal.


Edifici
 
Guillem Corona, que pertanyia a una família de la noblesa local, va fer construir aquesta casa en el segle XV després de l'adquisició de propietats dels Bianya, nissaga senyorial que havia viscut a l'estada del Puig, situada prop de l'església de Sant Pere.

L'any 1462, els remences, motivats per ressentiments i greuges, combateren a la casa dels Corona i la famíla va establir-se l'any següent a Prat de Molló, sense que deixés de titular-se senyors de la Torre de Bianya. Esdevingué després propietat de famílies olotines i va passar finalment als Vayreda. El paisatgista Joaquim Vayreda hi sojornava i, segons contà Enric Galwey, s'inspirava en la serenitat de la rodalia per a les seves creacions artístiques.

La Torre, a pesar dels afegitons fets en diferents èpoques, manté l'aspecte de casa forta. En la clau de volta de la porta, adovellada, hi ha l'antic escut dels Corona, format per dues corones. A la finestra situada damunt la porta i a la convertida en porta d'accés a la residència del masover es veuen restes dels arcs gòtics trilobats.


La casa havia tingut capella privada.



LA TORRE DE LA VALL DEL BAC

masia vall bacSituació

Ben a prop de l'església de Sant Miquel de la Torre, romànica, considerada el temple parroquial de la vall del Bac. Des de l'hostal de la Vall del Bac s'ha d'anar en direcció a cal Ferrer, travessar la riera i continuar la pista o el camí fins a la casa, situada al faldar del Talló.


Edifici
 
Aquesta antiga casa forta és de construcció medieval, amb parament romànic a la planta inferior i elements gòtics i d'èpoques més modernes a la resta de l'edifici. En destaca, a la planta inferior, una espaiosa sala del període del romànic, que fa 15,5m. de longitud per 5,3m. d'amplada i que té cinc grans arcades que travessen la nau de nord a sud, sobre les quals descansa la coberta. A l'angle sud-est de la construcció sobresurt la vella torre de defensa, que ha donat nom a la casa.

La història de la Torre de la Vall del Bac ha estat relacionada amb els Bac o Desbac, família de cavallers que residí i tingué propietats a la zona. Aquesta família, sobre la qual es tenen notícies des del segle XV, posseïdora del castell de Rocabruna, moment en què s'abandonà la casa pairal que tenien a la vall del Bac.


Restaurada no fa pas gaires anys, la Torre de la Vall del Bac ha estat darrerament adaptada per a l'acolliment de turisme rural.

 



LA VILA


masia vila 02
Situació

Al sector de la parròquia de Santa Margarida de Bianya, al pla que s'estén al peu de la serra de Sant Miquel del Mont, sota el puig Espunya. Just abans de començar a enfilar el puig on s'alça l'església de Sant Pere Despuig es troba, a mà esquerra, el trencall que, tot travessant terres de conreu, mena a la Vila.


Edifici
 
Aquesta gran masia ha estat reformada en diverses ocasions, especialment en el segle XVIII. En el segle XV es deia la Llavina, nom que fou substituït pel de la Vila quan esdevingué pertinença de la família Vila.

En el segle XIX passà a ser de propietat dels Castanys i més cap aquí, per transmissió hereditària, dels Trincheria. La casa té llindes i pedres amb dates gravades que corresponen als segles XVII, XVIII i XIX. És de destacar la llinda d'un balcó on hi ha el nom de Pere Vila i la data de 1792. Té capella privda, dedicada a la Mare de Déu dels Dolors, i conserva mobiliari important. Com en altres cases bianyenques, la galeria, construïda a la façana SE, és una de les parts més modernes de l'edifici.

Té quatre arcades de mig punt, que arrenquen d'uns pilars de pedra picada molt similars, en proporció i en detalls, als existents en altres pairalies del municipi, com Farró i el Llac. A la planta inferior, sota l'esmentada galeria hi ha tres arcs. La torre s'aixeca a l'extrem i dona l'aspecte a la Vila de casa fortificada

 

paisatge_01 patrimoni_01 que_fer_01 serveis_01   contacte_01